Joan Vinyoli i Pladevall fou un poeta català que va néixer a Barcelona el 3 de juliol de 1914 i va morir el 30 de novembre de 1984 a Barcelona, ciutat que estimava profundament, on va viure i treballar tota la vida. L'obra poètica de Joan Vinyoli, influïda inicialment per les lectures de Carles Riba i de R.M. Rilke, la constitueixen més de 500 poemes distribuïts en 17 llibres. He fet una selecció del seus grans poemes i he triat En bona Companyia i pròsper, explicats a continuació.
Primer poema:
EN BONA COMPANYIA
Molts jardins amb peònies, (6)a
lilàs i pèsols (4)b
d'olor, són lloc de bon estar, (8)c
quan ja la llum abaixa (6)d
la veu i, sense fer remor, (8)e
pels engorjats del vespre (6)f
s'allunya la tartana (6)g
del desesper. (4)h
El dia torça el coll (6)i
com una espiga plena. (6)g
La nit es tota per nosaltres. (8)a
Encén el vi. (4)j
COMENTARI: aquest poema està extret del llibre Vent d’aram. En aquest poema es veu clarament que qui parla és el “jo poètic” i li parla a la persona que està amb ell en el moment, qui li fa companyia.
Parla sobre la situació en la que es troba, en el moment de començar a fer-se bona companyia, d’estar junts envoltats d’una bona harmonia.
El tema va sobre la companyia que es molt important, que una persona no podria viure al mon sense tenir una persona que l’acompanyi i estigui sempre amb ell.
Vocabulari: algunes paraules que no són gaire escoltades les he buscat, i signifiquen:
- Peònies: Planta del gènere Paeonia, de la família de les peoniàcies, herbàcia o una mica llenyosa, de fulles dividides i flors grosses, blanques o roses, i fruits en fol•licle, que es fa en boscos clars i sovint és cultivada als jardins.
- Lilàs: Arbret o arbust caducifoli de la família de les oleàcies, de fulles cordiformes, flors oloroses, morades o blanques, en panícules erectes, i fruit en càpsula, originari de l’Europa oriental submediterrània i cultivat en jardinería.
- Engorjats: Pas estret entre penyals.
- Desesper: Desesperació.
És un poema de versos octasíl•labs, alternat amb tetrasíl•labs i hecsasil•labs d’art menor amb una mínima rima consonant.
EN BONA COMPANYIA
Molts jardins amb peònies, (6)a
lilàs i pèsols (4)b
d'olor, són lloc de bon estar, (8)c
quan ja la llum abaixa (6)d
la veu i, sense fer remor, (8)e
pels engorjats del vespre (6)f
s'allunya la tartana (6)g
del desesper. (4)h
El dia torça el coll (6)i
com una espiga plena. (6)g
La nit es tota per nosaltres. (8)a
Encén el vi. (4)j
COMENTARI: aquest poema està extret del llibre Vent d’aram. En aquest poema es veu clarament que qui parla és el “jo poètic” i li parla a la persona que està amb ell en el moment, qui li fa companyia.
Parla sobre la situació en la que es troba, en el moment de començar a fer-se bona companyia, d’estar junts envoltats d’una bona harmonia.
El tema va sobre la companyia que es molt important, que una persona no podria viure al mon sense tenir una persona que l’acompanyi i estigui sempre amb ell.
Vocabulari: algunes paraules que no són gaire escoltades les he buscat, i signifiquen:
- Peònies: Planta del gènere Paeonia, de la família de les peoniàcies, herbàcia o una mica llenyosa, de fulles dividides i flors grosses, blanques o roses, i fruits en fol•licle, que es fa en boscos clars i sovint és cultivada als jardins.
- Lilàs: Arbret o arbust caducifoli de la família de les oleàcies, de fulles cordiformes, flors oloroses, morades o blanques, en panícules erectes, i fruit en càpsula, originari de l’Europa oriental submediterrània i cultivat en jardinería.
- Engorjats: Pas estret entre penyals.
- Desesper: Desesperació.
És un poema de versos octasíl•labs, alternat amb tetrasíl•labs i hecsasil•labs d’art menor amb una mínima rima consonant.
Segon poema:
PRÒSPER
M'he tornat una gran roca (7)a
basculant sobre l'abís; (7)b
fa segles que el sol em toca (7)a
i l'huracà em porta avís (7)b
que és la força que enderroca, (7)a
però que amb mi es fa submís. (7)b
Temple d'alzines sureres: (7)c
veig cimals i torrenteres, (7)c
no hi ha gent al meu redol; (7)d
m'embriago de silenci (7)e
mentre espero que comenci (7)e
l'encesa posta de sol. (7)d
Sortiu, ara, dels vells nius, (7)f
bruixes, dimonis i grius, (7)f
a la sabàtica festa, (7)g
ompliu la volta celeste, (7)h
que jo sóc, entenebrit, (7)i
el magià de la nit. (7)i
COMENTARI: en aquest poema podem veure que torna a parlar el “jo poètic”, com a la majoria dels seus poemes. Li parla a la naturalesa, a les coses fantàstiques com els dimonis i bruixes.
Aquest poema parla de que ell es fa una roca, i s’endinsa en ella i explica com seria el punt de vista d’una roca, que sempre està sola però que en realitat, tot i fent por a vegades (entenebrit) arriba a ser el protagonista d’una màgica nit.
El tema es sobre el voltant de la roca, i el títol es PRÒSPER perquè és el que la roca veu i veurà sempre, perquè mai canviarà de lloc i la seva vida sempre serà igual, per això ja s’imagina el que vindrà, la seva pròspera vida.
El vocabulari en aquest poema és fàcil d’entendre.
Té versos heptasil•labs d’art menor amb rima consonant.
